A Catalunya hi ha dos centres de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) que, actualment, realitzen intervencions quirúrgiques per al tractament de la malaltia de Parkinson: l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. L’any 2003 es van tractar 25 pacients al primer i 30 al segon. Aquestes 55 operacions van representar un increment del 19,6% respecte a les del 2002 i el pressupost destinat a contractar-les també es va incrementar en un 25%.
El 29 de febrer de 2004, hi havia un total de 17 pacients en llista d’espera a l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona i 18 a l’Hospital de Sant Pau.
La malaltia de Parkinson
És una malaltia degenerativa progressiva dels ganglis bassals, caracteritzada patològicament per la pèrdua de cèl·lules dopaminèrgiques de la part compacta de la substància nigra i, consegüentment, per un dèficit de dopamina. Aquestes neurones dopaminèrgiques es projecten cap al nucli estriat i altres regions dels ganglis bassals involucrats en el control motor.
La malaltia de Parkinson afecta l’1/1.000 de la població general i l’1-2/1.000 dels majors de 65 anys. El seus símptomes són: tremolor en repòs, rigidesa, bradicinèsia i inestabilitat postural. El criteri diagnòstic inclou dos d’aquests 4 signes, així com una resposta satisfactòria a la Levodopa (L-dopa).
Tractament
En general, els tractaments actuals (farmacològics i quirúrgics) permeten controlar els símptomes de forma efectiva, però no exempta de dificultats pel caràcter progressiu del procés neurodegeneratiu. El repte és detenir la progressió de la malaltia i, en darrer terme, aconseguir la seva curació. El tractament convencional de la malaltia de Parkinson consisteix en compensar el dèficit dopaminèrgic.
El fàrmac més utilitzat, des de finals dels 60, és la L-dopa, que es converteix en dopamina al cervell. Altres fàrmacs optimitzen la resposta a la L-dopa i altres simulen l’efecte de la dopamina (agonistes dopaminèrgics). Malgrat aquests avenços farmacològics, a mesura que la malaltia progressa, el tractament farmacològic és incapaç de controlar-la adequadament. Així doncs, als 5-10 anys d’iniciat el tractament, la majoria de pacients presenten canvis bruscs en la mobilitat (fenomen on-off ), moviments incontrolats i espasmes musculars que alteren de forma important la seva qualitat de vida. En aquestes circumstàncies, el tractament quirúrgic es converteix en una opció terapèutica, sobretot quan el control dels símptomes és insuficient amb els medicaments disponibles i quan existeixen importants complicacions amb l’ús prolongat de la L-dopa.
La cirurgia de la malaltia de Parkinson no és nova, es va iniciar a les dècades dels 50 i 60, quan no hi havia encara tractaments farmacològics efectius. Malgrat això, els resultats no eren gaire bons, perquè les possibilitats tècniques eren limitades i els coneixements científics escassos. En els darrers anys, aquesta situació ha canviat de forma notable, ja que hi ha una base científica sòlida i comprovada experimentalment, i els avenços en tècniques de neuroimatge i neurofisiologia permeten localitzar amb gran precisió les zones cerebrals afectades.
Les tècniques quirúrgiques disponibles actualment consisteixen en la col·locació d’estimuladors cerebrals unilaterals o, més freqüentment, bilaterals o en la realització de cirurgia ablativa. Aquestes tècniques, si bé no són curatives, permeten obtenir un bon control dels principals problemes motors de la malaltia. La tècnica és complexa i requereix la participació d’un equip multidisciplinari. La intervenció és llarga i dura entre 5 i 6 hores, aproximadament.
